Diuen que Barcelona, com Nàpols, com Sicília, té ànima de novel·la negra. Ho sabia Vázquez Montalban, que va fer pul·lular Pepe Carvalho pels seus carreres més ravalers. Però el Barça també té la seva quota de realitat cruenta i tràgica. Un jugador del F.C. Barcelona va ser protagonista d’una història que podria competir amb les novel·les més extraordinàries del Manolo Vázquez Montalban. Enrique Castro, ‘Quini’, va ser víctima d’un segrest, molta intriga i un desenllaç digne de la ficció més negra.

Continua la lectura de Enrique Castro ‘Quini’ →

Josep Guardiola és, sens dubte, el gendre que tota sogra voldria tenir. Però més enllà d’aquesta imatge de bon nen, educat i discret, hi ha un jugador per descobrir. Un jugador amb temprança, que no diu mai una paraula de més, ni als companys ni als àrbitres, amb estil i gràcia, però absolut dominador del joc i de la situació. Ho va tenir tot, va ser part del Dream Team de Johan Cruyff i, en conseqüència, titular a l’equip que va alçar la, fins aleshores molt esquiva, Copa de Europa.

Continua la lectura de Pep Guardiola →

Malgrat la suposada imparcialitat de la professió, tots sabem que els periodistes no són del tot objectius, especialment els de la premsa esportiva, on les fílies i les fòbies es posen ràpidament de manifest. No obstant, ells insisteixen que només són notaris de la realitat. Un porter amb el sobrenom d’Urruti va destapar aquesta veritat inconvenient: una aturada parant un penal va aconseguir que el líder de la ràdio esportiva en català, Josep María Puyal, creués la barrera de la imparcialitat i cridés com si el món s’estigués acabant aquell ja famós: «Urruti t’estimoooo!»
Continua la lectura de Francisco Javier González Urruticoechea ‘Urruti’ →

Quimet Rifé Va néixer el 4 de febrer de 1942 al barri obrer de Poble Nou. Seguint les passes del seu germà gran, Llorenç, va fer els seus primers tocs de pilota al club de futbol del barri: el Júpiter, que estava molt a prop de casa seva. La seva velocitat i olfacte pel gol el van fer destacar i el 1962 va cridar l’atenció del Barça, que el va fitxar per jugar amb el seu filial: el Comtal.

Continua la lectura de Joaquim Rife →

Coneixem molts dels sobrenoms de Johan Cruyff: l’holandès volador, el mag, la tulipa d’or, el prim, el salvador, Jopie… Però tots aquests sobrenoms no li fan justícia o, si més no, no el defineixen veritablement. Cruyff ha estat jugador clau en el què es coneix com a futbol total. Cunegut per totes las noies de Barcelona. Però sense por ni vergonya, podem afirmar que la definició més acurada i la més senzilla és que en Johan Cruyff ha estat el millor jugador europeu del segle XX.

Continua la lectura de Johan Cruyff →

Parlem d’un dels millor jugadors que ha trepitjat la gespa a Europa, l’únic que ha suat la samarreta de tres països diferents, un home al què una casualitat li va salvar la vida i a qui l’immens Joan Manel Serrat li va dedicar la cançó «Temps era Temps». Aquest home va ser Ladislao Kubala, més conegut com Laszly.

Continua la lectura de Ladislao Kubala →

Si algú diu «La Bruixa», i més significativament en dates properes a Nadal, molts de vosaltres pensareu en l’administració de loteria de Sort: «La Bruixa d’Or», però, abans d’això, fa alguns anys, va existir un un jugador del F.C. Barcelona amb aquest sobrenom. Parlo de Vicenç Piera. La raó més òbvia rau en el fet que el jugador va néixer a la masia de «Can Bruixa» però molts creuen que també està relacionat amb la seva manera delicada de jugar i les seves habilitats futbolístiques. Passar la pilota sense aturar-la, centrar abans d’arribar a la línia de fons, i treure els corners de manera que gairebé sempre la pilota acabés al fons de la xarxa, són algunes de les característiques que van fer d’aquest jugador una estrella més de la constel·lació que conforma la galàxia blaugrana.

Continua la lectura de Vicenç Piera →

Si teniu la sort de viatjar a Buenos Aires i passejar pels seus carrers, potser escolteu com s’escapa d’una finestra la música xiuxiuejada d’algun tango porteny… I si escolteu una que comença «Piantáte de la cancha, dejále el puesto a otro, de puro patadura, estás siempre en orsay…» potser reconeixeu la característica veu del déu del tango Carlos Gardel, però el què probablement no sospiteu és que aquesta cançó està dedicada a un dels futbolistes més estimats i admirats de la història del F.C. Barcelona, José Samitier. I és que Gardel, poc aficionant al futbol però molt aficionat a socialitzar i a les bones gresques, va delectar els jugadors blaugranes amb les seves cançons durant la seva gira per Espanya el 1928 i és a partir d’aquest any que l’amistat entre aquests dos ídols comença, per continuar lleial i indestructible al llarg de les seves vides.  Continua la lectura de José Samitier →

Diuen que la publicitat esdevé ràpidament part de la nostra memòria col·lectiva: anuncis, frases i eslògans que habiten per sempre més en alguna àrea perduda del nostre cervell. Jingles que taral·legem mentre anem a comprar el pa o el diari. Just do it, Coca-Cola es así, Para todo lo demás Master Card… I si em pregunteu a mi, la banda sonora de la meva infantesa seria aquella de… Yo soy aquel negrito, del África tropical… Continua la lectura de Ricardo Zamora →

Imagineu que algú us diu que dos anys després de néixer el vostre fill, les Filipines s’independitzaran d’Espanya, i que quan compleixi tres, fixarà la seva residència a divuit mil quilòmetres de la seva ciutat de naixement (Ilolío), on per més inri, un suïs li oferirà una feina que el farà ser ídol a la seva ciutat adoptiva, i que mantindrà un rècord, que a dia d’avui, ningú no ha aconseguit superar mai. Continua la lectura de Paulino Alcántara →